Elisenda Colom

L’Elisenda Colom va compartir, a la Jornada Anual de Voluntariat de la Fundació Comtal, com se sent fent de voluntària al Tria Estudi. I a nosaltres ens fa molta il·lusió compartir el seu testimoni aquí, al blog Va de Vides:

“El que faig com a voluntària al Tria Estudi, cada divendres, és estar una estoneta ajudant els infants i joves a fer els deures. I, si no en tenen, fent alguna fitxa de l’assignatura en què vagin més fluixos, o llegint. També estic atenta al que m’expliquen, escoltant-los i ajudant-los si tenen algun dubte, o preparant els exàmens, repassant les lliçons, o les taules de multiplicar. No sempre aconsegueixo connectar amb ells, hi ha tardes de tot. Tinc més aviat feeling amb les nenes, però si estic una estona amb un nen i aconsegueixo que faci els deures o que em demani ajuda, ostres!, em sento molt satisfeta; és com un repte que aconsegueixo superar. Jo els explico que no estem allà per obligar-los a fer els deures sinó per ajudar-los. Hi ha qui ho accepta i hi ha qui té més dificultat d’acceptar-ho. De vegades, també els aconsegueixo convèncer del meu oferiment: que, si acaben els deures, podrem jugar al que vulguin o pintar un mandala.

Aquest curs, una tarda de divendres, vam començar a mirar l’agenda amb una de les nenes. Estava molt angoixada perquè tenia molts deures per fer i pensava que no podria acabar-los tots. Em vaig asseure amb ella i vaig acompanyar-la fins que, sense adonar-se’n, va aconseguir fer-los tots. Al final de la classe, la nena em va abraçar i em va dir: ‘- Gràcies, estic contenta perquè he pogut acabar tots els deures i el cap de setmana podré jugar’. I jo li vaig dir que quan vols fer una cosa la pots fer, però que ho has de voler i t’hi has d’esforçar.

L’abraçada que la nena em va fer, i tot el que rebo quan vaig al Tria, és el que em fa tornar-hi cada divendres. L’any passat feia reforç individualitzat amb una altra nena. Va ser molt enriquidor ja que vaig conèixer també la seva mare i sé que, aquest curs, ha començat l’institut. L’any passat també vaig formar part d’un grup que la Fundació va organitzar amb educadors i voluntaris per parlar de com ajudar a resoldre els problemes que viuen els infants i els joves que venen a la Fundació.

Jo ara fa tres anys que sóc voluntària. Quan vaig començar, la Mireia, la coordinadora de voluntariat, em va comentar la possibilitat de col·laborar amb el Tria. Jo al principi no ho veia clar perquè mai havia fet de voluntària amb nens, però ella em va dir: ‘provem-ho!’ Era tornar a temes oblidats de totes les activitats, però m’ho vaig agafar com un repte i ara és una il·lusió pensar que ja és divendres i que aniré al Tria.

Quan comento als meus amics i familiars el que faig a la Fundació em diuen que els ulls se m’il·luminen. Em sento bé fent aquesta tasca. Els nens i nenes per descomptat que són el més important, però també he de dir que aconsegueixes tenir una relació molt maca amb els educadors i educadores, amb els altres voluntaris i voluntàries, i amb tota la gent que forma la Fundació. Tothom és molt agraït i sempre hi ha un ‘gràcies’.

Crec que els que formem part d’aquesta família que és la Fundació Comtal, som molt especials”.

Elisenda, ens emocionen les teves paraules. Gràcies per viure i transmetre així la passió amb què vius el voluntariat. I gràcies a tots els voluntaris i a totes les voluntàries per ser motors de canvi i transformació!

 

El Hussain vivia a un poble enmig del camp a prop de Marraquech. Ell somiava amb una vida diferent. Per això, un bon dia, es va omplir de coratge i va decidir creuar tot el Marroc fins arribar a la frontera amb Espanya, sota d’un camió.

Quan va arribar les coses no van ser com ell pensava, i va anar a parar a un centre de primera acollida de Barcelona. Al poc temps, van trobar a un parent seu, el germà del seu pare, i va marxar a viure amb ell. El van matricular en un institut de secundària i com que no entenia l’idioma ni podia seguir el ritme com la resta dels alumnes el van derivar a la UEC Comtal. Quan va arribar es va trobar amb d’altres companys de la mateixa edat però, a diferència d’ells, ell no sabia parlar ni entenia gaire el castellà, ni tampoc el català. No sabia llegir ni escriure. Li costava relacionar-se amb els iguals i amb els adults. A més era molt desconfiat i no parlava de les seves vivències ni de les seves emocions. Al principi es barallava sovint amb els companys, sobretot quan jugava a futbol on acabava fent mal als altres. Com no es podia expressar bé trencava coses en moments de ràbia o impotència, mostrant la seva frustració. Ell va començar a sentir-se fora de lloc, no somreia, mirava malament, tot el que se li deia s’ho prenia malament…

L’equip educatiu en alguns moments tenia desconfiança cap a ell per la manca de relació i per la seva pròpia desconfiança cap a l’entorn. Amb suport i acompanyament, va anar canviant d’actitud. La relació amb els companys es va fer més fluida i alhora millorava la confiança amb sí mateix i amb els altres. Els mesos van anar passant  i ell aprofitava al màxim les classes. També començava a parlar dels seus sentiments i dels problemes a casa amb el seu tiet. Per ell  érem un referent en qui confiar i amb el que es relacionava des del respecte i la familiaritat. Al final de curs va arribar el moment de marxar, ja que feia 16 anys, però l’equip educatiu va lluitar perquè es quedés un any més. A l’acabar, va estudiar un Programa de Formació i Inserció especialitzat en pintura. I després un Cicle Formatiu de Grau Mig de mecànica, combinat amb una feina de cambrer a un hotel. Al final va marxar de casa del tiet a viure en un pis de joves amb suport educatiu. Ha pogut tornar després de 4 anys a visitar a la seva família al Marroc. Parla castellà i es comunica socioafectivament. Posseeix les habilitats socials necessàries per continuar millorant. Continua vinculat a la UEC Comtal i a la Fundació. Per ell encara som els seus referents. I el seu viatge continuarà  fins on ell desitgi.

Escolta el testimoni del Hussain fent clic a la imatge:

Hussain_

Foto GustemsUna de les coses bones de celebrar els 20 anys de la Fundació Comtal va ser poder retrobar vells col·laboradors de la casa. I entre ells, ens van fer molta il·lusió veure que en José Juan Gustems, voluntari durant 10 anys, havia volgut acompanyar-nos. Malauradament, això ja no tornarà a passar. Aquest desembre vàrem rebre la trista notícia que en José Juan havia mort en un accident. Tenia 52 anys.

En aquell moment a tots ens van començar a venir records i moments compartits: aquell retrobament fugaç al Born, la darrera trobada fortuïta al carrer, no feia gaires mesos, on vam xerrar una bona estona… Però sobretot el seu pas per l’entitat, quan tot just començàvem.

Era una persona reservada, curosa i detallista, que creia fermament en la tasca de la Fundació, amb una fidelitat extrema al llarg dels anys que va fer de voluntari. Va trobar el seu encaix fent suport escolar (i de mates, tot un repte!). Això sí, sense gaires alteracions, com ell volia viure la vida. Sobretot li agradava tenir un nen o nena, no un grup, que l’alterava massa.

En aquesta discreta posició ens va ajudar any rere any. Quan la seva mare va emmalaltir, va deixar de venir per cuidar-la. Ara sabem que ho va fer prop també de 10 anys. Quanta feina callada i dedicada!!

La següent notícia que vam tenir d’ell va ser la trucada de la seva germana, que ens deia que a l’obrir el seu llegat, havia deixat una part per la Fundació Comtal. Sorpresa, això encara no ens havia passat!! I havia de venir just d’una persona tan discreta com el José Juan.

Sentiments contraposats: vam sentir dolor per la seva pèrdua, alhora que afalagats perquè hagués pensat en nosaltres i la feina que fa la Fundació. Reconforta saber que se’ns valora i que es pensa en nosaltres quan es tracta d’un tema tan personal. Et fa reflexionar, i no queda més que agrair aquestes voluntats personals.

En el seu escrit després dels 20 anys, ell ens agraïa el temps passat sent voluntari de la Fundació Comtal, però som nosaltres qui sempre estarem en deute amb ell. El nostre record i homenatge, José Juan.

Farem un ús curós i eficient d’aquests diners que ens has volgut donar i et guardarem en un lloc ben especial al nostre cor i a la memòria dels ja 21 anys de la Fundació.

Fins sempre,

Jordi i Alícia

23879694899_f42d45424d_zSón les 8h del matí, i els més petits comencen a llevar-se. Entre badalls de son i emoció continguda ens regalen un somriure, avui és un dia especial, avui marxem de colònies.

Poc a poc el centre desperta i mica en mica l’activitat creix. Sorolls de calaixos, armaris i portes que s’obren i es tanquen, els petits ja esmorzen i els més grans acaben d’enllestir la motxilla: un llibre, un joc, el raspall de dents, samarretes, pantalons, tot hi cap.

En Joan ens espera amb la furgoneta. És una d’aquelles furgonetes grans, amb seients per a tothom… Posem les motxilles al darrere, com podem, encara amb la son al cos. Seiem cadascú al seu lloc, els més petits amb la Maria, ben abraçats a ella, els més grans aferrats a la il·lusió que aquests dies serviran per retrobar-se amb les rialles i els somriures que molts tenen arraconats.

El camí no és gaire llarg, anem a Sant Martí de Sesgueioles, al Casal de La Salle. El Joan i la furgoneta ens hi porten amb pas ferm. Hi confiem, confiem en el Joan, en la Maria i en totes les persones que, mentre no pugui ser d’una altra manera, tenen cura de nosaltres.

Passejades, jocs, riures, silenci, paissatges…tres dies apassionants, compartint moments plens d’emoció, enfortint vincles, creant lligams, teixint la delicada estructura que ens ajuda a sostenir-nos.

Moltes gràcies a totes aquelles persones, empreses i organitzacions que, d’una manera o un altre, ens acompanyeu en el nostre camí, gràcies per donar-nos l’oportunitat de gaudir d’aquests moments, moltes gràcies per ser-hi!

Raul Escoda, coodinador del Centre Residencial d’Acció Educativa CRAE La Salle, on viuen 8 infants i joves al que donem protecció i afecte.

Foto post bloc sentimentsDecepció, frustració i finalment resignació, són – al meu parer- tres sentiments comuns  que resumeixen bastant les sensacions de moltes persones d’origen immigrant que, després d’una llarga etapa de la seva vida lluitant per un futur millor per ells i per la seva família, decideixen abandonar Catalunya.

 

Decepció, perquè finalment arriben a la conclusió que tot allò que s’havien imaginat d’Europa, i que tantes i tantes vegades havien vist per la televisió, és només la cara bonica de la història, però que en realitat hi ha una altra cara més amarga i més crua que és la que han viscut ells: dificultats per accedir al permís de residència i treball, condicions laborals molt precàries  i els impediments per accedir a un habitatge digne.

Frustració, per no aconseguir  els objectius que s’havien proposat quan van iniciar aquesta aventura  –  que algunes persones, per cert, van iniciar fa anys quan van sortir del seu país d’origen – en la recerca d’un futur més pròsper. I al mateix temps, frustració per no poder respondre a les expectatives que han generat als familiars que s’han quedat al país d’origen.

I per últim, resignació. Malgrat tot no els queda més remei  que acceptar la realitat. En aquests casos, però, hi ha qui opta per retornar al seu país d’origen – “per estar malament aquí me’n torno al meu país, que encara que la situació no sigui bona, com a mínim estaré amb la meva família”- . Això sol ser molt típic en persones d’origen sudamericà . I per altra banda, trobem l’opció que prenen altres persones – sobretot de països africans- que abans de tornar al seu país se’n van a provar sort  a una altre indret d’Europa on moltes vegades hi tenen un amic o un familiar que els pot ajudar, com a mínim, durant els primers temps. En aquests casos tenen clar que tornar al seu país és la última opció ja que “per molt malament que estigui aquí, al meu país estaré pitjor”.

Ferran Rofin, coordinador del Servei d’Assessorament Jurídic de la Fundació Comtal