Foto post bloc sentimentsDecepció, frustració i finalment resignació, són – al meu parer- tres sentiments comuns  que resumeixen bastant les sensacions de moltes persones d’origen immigrant que, després d’una llarga etapa de la seva vida lluitant per un futur millor per ells i per la seva família, decideixen abandonar Catalunya.

 

Decepció, perquè finalment arriben a la conclusió que tot allò que s’havien imaginat d’Europa, i que tantes i tantes vegades havien vist per la televisió, és només la cara bonica de la història, però que en realitat hi ha una altra cara més amarga i més crua que és la que han viscut ells: dificultats per accedir al permís de residència i treball, condicions laborals molt precàries  i els impediments per accedir a un habitatge digne.

Frustració, per no aconseguir  els objectius que s’havien proposat quan van iniciar aquesta aventura  –  que algunes persones, per cert, van iniciar fa anys quan van sortir del seu país d’origen – en la recerca d’un futur més pròsper. I al mateix temps, frustració per no poder respondre a les expectatives que han generat als familiars que s’han quedat al país d’origen.

I per últim, resignació. Malgrat tot no els queda més remei  que acceptar la realitat. En aquests casos, però, hi ha qui opta per retornar al seu país d’origen – “per estar malament aquí me’n torno al meu país, que encara que la situació no sigui bona, com a mínim estaré amb la meva família”- . Això sol ser molt típic en persones d’origen sudamericà . I per altra banda, trobem l’opció que prenen altres persones – sobretot de països africans- que abans de tornar al seu país se’n van a provar sort  a una altre indret d’Europa on moltes vegades hi tenen un amic o un familiar que els pot ajudar, com a mínim, durant els primers temps. En aquests casos tenen clar que tornar al seu país és la última opció ja que “per molt malament que estigui aquí, al meu país estaré pitjor”.

Ferran Rofin, coordinador del Servei d’Assessorament Jurídic de la Fundació Comtal

 

Comentari

*