A banda de la meva col·laboració voluntària a l’entitat en l’àmbit de gestió, fa uns mesos he estat acompanyant una noia d’un dels programes de la Fundació a veure la seva parella a la presó de Can Brians. Era els dissabtes pel matí i ho vaig fer durant aproximadament sis mesos. La feina no era gens complicada: bàsicament feia de xofer i d’acompanyant fins que la cridaven i, algunes vegades, l´acompanyava fins al locutori. Després l’esperava fora, petant-la amb el funcionari.

El que més va sobtar-me, i que després vaig agrair, són les estones (unes quantes hores), que estava a la sala d’espera. Portava un llibre per llegir, però vaig llegir ben poc. O bé em donaven conversa, o bé ajudava a qualsevol cosa, o bé, simplement,observava. Observava com aquell matrimoni, que podien ser els teus educats veïns de sempre, esperaven amb el cap clot que sortís el seu fill i t’explicaven el gran dolor que portaven dins. O aquella romanesa que omplia el full d’entrega de roba però que no sabia ni com agafar-lo. També aquella gitana que volia entrar roba per a totes les persones de la presó i no només per a la seva filla. Ella corria per destriar-la i calia ajudar-la.
Observava com una àvia que portava unes bambes de marca llampants (molt llampants!) durant el “bis a bis” familiar feia canvi de sabates amb el nét. Ella anava ben orgullosa i ho xerrava.

Moltes i moltes petites històries en una sala d’espera qualsevol, on veies passar el patiment, el dolor, la trampeta i tu ben poca cosa podies fer per millorar la situació. El treball de voluntariat en realitat és un autèntic màster universitari per a la vida.

Jordi Jover, voluntari de l´àrea de Gestió de la Fundació Comtal

*Relat presentat al I Concurs de Relats de Voluntariat per al bloc Val la pena! de la Federació Catalana de Voluntariat Social

Comentari

*