tocar peus terraJa fa un temps que un peu em trontolla al caminar, em fa pensar en com poso les cames per fer cada una de les passes, caminar amb decisió i lliure de moviment.

Una petita lesió al peu, un defecte de fàbrica, un no se ben bé què però que al cuidar el peu em fa pensar en una metàfora del dia a dia.

Caminar, per la vida. Us heu preguntat alguna vegada com camineu per la vida, heu observat el vostre cos, us heu dit “tinc peus, aquests caminen i marquen el ritme que jo escullo?”

Fa també un any i mig, la vida m’ha fet pensar i m’ha fet sentir. Llegint també el bonic llibre Morrie se’n va de M. Schartz, he entès que la vida és una i que té un procés amb un final que forma part de la naturalesa. Una situació molt propera, també molt essencial de la pròpia natura, tenir una mare en alerta de deixar de caminar, m’ha fet engegar tot un procés de preguntes que per trobar respostes també necessiten del seu temps. Caminar lent, amb consciencia de moviment.

Al llarg del temps, varies vegades he decidit parar de caminar, per seure una estona. Està bé pensar, mirar en perspectiva el que està passant al voltant. És així com és una mica l’educació, no? Per poder aprendre cal poder processar el que s’està vivint, i és que moltes vegades parlem del procés d’aprenentatge. I què entenem per procés?

Com a educadora, com a persona, sempre he pensat que cal parar a retrobar-se amb una mateixa, cal anar construint la pròpia historia de vida, coneixent-la… mirar les coses amb una certa distancia que et permeti poder escollir el que estàs fent. Per poder acompanyar en processos de creixement personal cal saber com una ha pogut créixer, connectant-se com a persona humana. Aquesta és la nostra principal eina, no?

Passa el temps i molt ràpid, i cada vegada amb estímuls que acceleren més els processos. Parem i tornem a agafar el pas.

Em torno a parar una estona… recordo encara quan vaig entrar a compartir una etapa d’aprenentatge amb vosaltres, quina il·lusió que tenia… quina bonica innocència. Quantes emocions, quants camins que ara necessiten fer un revolt per a poder seguir admirant i seguir creixent.

Us agraeixo molt tot aquest temps, els moments, les paraules, els aprenentatges… i seguir endavant, a seguir posant un peu darrera un altre obrint nous camins d’aprenentatge.

2 Comentaris a “Tocar de peus a terra”

  1. Adrià Nyel
    17:14, 11.10.2013

    Quan es camina és important aturar-se, veure el caminat, veure el que queda, gaudir del camí recorregut, del paisatge, però l’apassionant del caminar, és el que feu vosaltres a la F. Comtal, “caminar amb” infants, joves, adults, compartir el seu camí, dialogar, acompanyar ( surt en la vostra entrada). Aleshores, un i altre gaudeix de l’inici, de la meta, del camí, però sobretot del “company de caminar”. Gràcies per caminar amb tants joves.

  2. Gràcies per compartir-ho amb nosaltres, Adrià. Esperem continuar acompanyant i caminant amb els infants, adolescents i joves de Ciutat Vella i amb la col·laboració de tots els que recolzeu les nostres accions.

Comentari

*